N'era una vegada un rey molt poderós á qui res ne mancava pera serne felis com no sigués que en cap manera podia haver fill ni filla de sa molt aymada com gentil muller, qual cosa lo tenia en estrem dolorit y contristat.
Y veus aquí, qu'esdevingué un dia en que sa muller fou deslliurada d'una infanta que per lo agraciada y bonica podia ben be esser la alegría de qualsevol pare, tant mes quant lo rey havia desitjat sempre haver successió, valdament la que hagués fos de fill ó filla. Emperó no fou aixís, pus l'home quan no te una cosa la 'n desitja y quan la té ne vol un'altre; lo rey restá molt enujat d'haver filla y no fill que 'l succehis, car havent filla, segons ell, be podia esser que's conservés lo bon nom y esplendor de son poderós reyalme, mes no ab l'ufana ab que fins llavors sostingut s'havia.
Y per ço fou que comensá á mirar malament á la
noya y la tingué tan aburrida qu'un dia deslliberá lo
tréurela de casa y aixis ho feu.
La qual filla una volta fora, tota tristeta y plorosa, comensá á caminar, y camina que caminarás fins á tant que essent nit trobá un bosch. Y ella no s'hi gosá á ficar, perque may habia eixit de casa sua, y res del mon conexia y molta pór li 'n feya una boscuria com
Pàgina:Lo rondallayre (1871).djvu/40
Aquesta pàgina ha estat revisada.
