Una vegada eran uns gegants molt richs y poderosos, los qui tenian tres fillas, de las quals una era la mes gran, l'altre la mitjana y l'altre la mes petira de totas, qu' era hermosa com un sol y s'anomenava Blancaflor.
Y veus aquí que s'ensopegá á passar per allí un princep d'una vehina terra, qui fou tan agradat de la noya, que ab consentiment seu aná á demanarla á los seus pares, quins no volguere darli per avorrida que la tenian, lo qual era per la enveja de sas germanas, que zempre la posavan mal davant sos pares.
Per aixó, lo princep no va cedirne y vejent los gegants que tan perfidiejava, van dirli, que li donarian una de sas fillas, la qu'ells volguessin, mes que avans, tenia de fer qu'un bosch molt espes que hi havia, se tornés conreu, y en ell hi nasqués blat, y lo blat fes espiga, lo segués y despres de batut y ben garbellat, portés á l'endemá al matí lo gra á sas golfas.
Lo princep ne fou tot espantat y trist, mes n'aná á trobar á Blancaflor, la quina va dir: No t'espantis, aquí tens un canó d'agullas, ves al bosch y escámpalas ben escampadas; de cada una n'eixirá un home y mentres uns homes tallarán lo bosch, los altres sembrarán lo blat, lo segarán los altres y vindrá la batuda,
Pàgina:Lo rondallayre (1871).djvu/89
Aquesta pàgina ha estat revisada.
