Aquesta pàgina ha estat validada.
plasents a nostre Senyor Deu, de la qual exira...
E tantost lo prohom ab la barba longa feuli senyal ab lo basto que callas.
E, dites aquestes paraules, estroncadament cessa de parlar.
—Senyor, digui yo, en gran suspita e perplexitat me haveu posat, com no m haveu acabat ço quem començaveu a dir. Suplich vos que men desliurets.
—No m es legut, dix ell.
—Com no, Senyor? e qui us ho veda?
—Hages cura del present, dix ell, e lexa l esdevenidor. Ço que nostre Senyor ha ordenat necessari es ques complesca; e no es legut als homens saberho.
—Donchs per que m ho començaveu a dir, Senyor?
—Lexa estar aquexes demandes que no han fruyt, net fan res, dix ell. E
