Pàgina:Lo sompni (1891).djvu/106

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


plasents a nostre Senyor Deu, de la qual exira...
     E tantost lo prohom ab la barba longa feuli senyal ab lo basto que callas.
     E, dites aquestes paraules, estroncadament cessa de parlar.
     —Senyor, digui yo, en gran suspita e perplexitat me haveu posat, com no m haveu acabat ço quem començaveu a dir. Suplich vos que men desliurets.
     —No m es legut, dix ell.
     —Com no, Senyor? e qui us ho veda?
     —Hages cura del present, dix ell, e lexa l esdevenidor. Ço que nostre Senyor ha ordenat necessari es ques complesca; e no es legut als homens saberho.
     —Donchs per que m ho començaveu a dir, Senyor?
     —Lexa estar aquexes demandes que no han fruyt, net fan res, dix ell. E