Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/15

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 Al estar en los camps, la brisa planyidera
vandrá á balandrejar ta negra cabellera,
y ab sa petita veu, veu plena de armonía,
tas orellas rasant, murmurá: —«Cor d' or,
«jo, indiferent á tot, sola las flors dormia
«cuant allí me ha vingut á despertar lo amor.»
 Las flors, que sènt del camp graciosas amoretas,
se diu que ánimas sòn de mortas donzelletas,
á sa volta 't dirán ab veu que s' evapora,
en lo aire sucudint sos cálzers perfumats:
— «La brisa es lo suspir del ánima que plora,
lo amor es lo perfum dels cors enamorats.»
 Y lo sol ab sos raigs umplinte de llum pura,
en sas onadas d' or banyant ta vestidura,
te dirá: — «Jo que ab foch cuant se presenta arraso,
«jo 'm sento devorar per amorós ardor,
«y cada dia al mòn en mon amor abraso,
«que ma llengua es lo foch y lo foch es lo amor.»
 Amém, ja que ama tot, nineta deliciosa,
amém, buscant dels camps la ubaga misteriosa,
y allí respirarém,— ¡atmósfera divina! —
sentats sota un dosser de murtra y gessamí,
lo incens dels taronjers, l'olor de la englantina,
mesclats ab los perfums de rosa y romaní.
 Y, mas mans en las mans, respirarém ditxosos,
y, mos ulls en tos ulls, sentirém, carinyosos,
que ab sa veu de perfums la flor diu á la brisa,
que ab sa veu de suspirs la brisa diu al sol,
y que ab sa veu de foch lo sol que volcanisa
se diuhen: «Amem tots! lo amor es lo consol.»
 Oh! vina, vina ab mí, la flor de las hermosas!