ple de amor no se extasía,
pus tot per amar se fèu?
Font de mel y de dulsura,
tota amor es la natura...
¿Lo mòn mateix, per ventura,
no es fill del amor de Dèu?
Tot es amor. Lo mòn sa eternitat proclama
com de Vesta en lo altar eterna era la flama.
No sols lo cor humá lo foch sagrat conserva:
los sers inanimats tenen un cor amant,
pus suspira lo amor fins en lo bri de l' herba
que estreméixer fa 'l vènt cuant passa gemegant.
Tot essencia es lo amor. Emanació divina,
per lo mòn sos perfums, bell arbre, dissemina.
Cuant un ánima al cel arriba ja, portada
pels ángels del Senyor, que l' han pogut salvar,
Dèu li pregunta sols al peu de sa morada:
— «Bona ánima, en lo mòn has sabut sempre amar?
Amémnos donchs y amem! Las brisas perfumadas
s' emportan en sos plechs las veus enamoradas.
En misteriosos cants, desconeguts idiomas,
lo mòn cada matí alsa hinmes al amor.
Lo amor es lo vas pur de essencias y de aroraas
ahont las donas van á derramar lo cor.
Amémnos donchs y amem! La volta platejada
se banya en llum de sol. La brisa enjogassada
cants y suspirs tans sols entre las flors favela,
estenen los jardins de flors sos richs serralls...
Oh! vina, vina ab mí, ma dolsa damisela,
a recórrer ensemps las selvas y las valls.
