un bes que sonaba,
la nina cessaba,
cessaba son plant.
Som atens, adalid. Portáunos á la guerra,
fatigas, plujas, neus, calors resistirem,
que si'ns abat la són, pendrem per llit la terra,
que si'ns pressa la fam, carn crua menjarem.
Los crits dels enemichs seran nostres pregarias,
los pobles que cremem seran nostras llimarias:
ab ossos dels finats sas sendras remourem;
del nostre front la suor, dels nostres peus lo fanch
de sa foguera ardent al foch eixugarem,
y si sentim la set, tindrem per béurer sanch.
Desperta , ferro! Anem! Depressa com lo llam
anem, almogavars, al camp del enemich:
qui arrive lo primer será lo primer rich.
Anem allí á fer carn! Las feras tenen fam!
Via fora 'ls adormits! Alsáu! Desperta, ferro!
Deixau vostres mullers á solas reposar.
Be prou que dormirem demprés del nostre enterro.
