cuant bella s' y reflecta ab grácia peregrina
la deesa dels estels , la reina de la nit.
Y l' dèbil murmurar de l' aura bulliciosa
qu' escapa dolsament los arbres agitant,
semblant al tendre cant de mare carinyosa
que gronxa en sòn bressol l' encodormit infant.
Y l' olorós parfum de púdica floreta,
que sols obra sòn pit al aire enamorat;
donantli sòn amor , donantli tot, pobreta!
sa gala , sòn parfum , sòn rich vel matisat.
Y com las flors estiman al aire que las besa!
com son lo pur emblema del veritable amor!
estiman sens pensar que sobre d' ellas pesa
la mort , qu' enmusteidas las deixa y sens olor.
Com eix volguéra jo lo tèu amor nineta,
perquè per tu daria mil vidas si tingués;
estimo sens pensar, com la tendra floreta,
que mort ja not' veuré, ja not' veuré may mès.
Oh! no , que allá en lo cel, de Dèu en la morada,
se troban altra volta ls' cors enamorats;
morim, morim nineta, la vida m' es pesada
si han d' ésser nostres cors per sempre agermanats.
Que es la vida sens tos ulls
sino tristura y dolor!
