Aquesta pàgina ha estat revisada.
LA FILLA PERDUDA.
Una noya més hermosa
que hermosa n' es la ilusió,
més pura que l' sol al náixer,
més casta que un raig de sol,
ab passos segurs y ferms
atravessa un espés bosch.
En sa espatlla va penjada
un arpa de cordas d' or,
en sas mans un plec ne porta
de pergamins y cansons.
Cuant troba algú, li pregunta
per lo regne d' Aragó,
per lo regne a qui llurs glorias
donaren un gran renom.
Sentat al peu d' un castany
ne troba un senzill pastor.
— Pastor, me direu ahont es
lo regne del Aragó ?
— ¿Nineta que m' preguntau,
me direu primer qui sou ?
— Só la filla de la musa
que va fugir de sa cort,
de la qué, al morir, un dia
me digui que en aquell lloc
la honraren ab molt carinyo,
la cuidaren ab amor.
