sobre l' front portan vel;
per ell, á cada instant, van las espurnas ruentas,
com los núvols pel' cel
cuant lo fuet del nort los en arranca á espentas.
La copa ja n' es plena!... l' última gota cau,
y l' aigua desbordada
ab fúria fa sonar los ferros del esclau;
llurs brams llansa la onada,
y ls' llops acobardits escapan del Palau.
Ja es hora!.. per los aires brunseix afront sangrent,
que á la nostra bandera,
la tribu de Ismael , plena de ira insolent,
escupia altanera,
la espasa de Granada rovellada creyent.
Ja es hora!... de un sòl bòt ne surt del llit de flors
lo espanyol que dormia;
y aixuga ab foch del cor, de la vergonya ls' plors,
símbol de cobardia,
al espolsar las crins , ressucitant rencors.
Del animós lleó la ira va creixent,
y al rugit que rodola ,
llansat de l' ample pit per la regió del vent,
la Europa mitg tremola,
creyent que l' crit de guerra del primé Carlos sent.
La Espanya entera s' alsa; per tot brotan soldats
que cridan la batalla.
Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/266
Aquesta pàgina ha estat revisada.
