Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/313

De prompte, un cant, hermós com llum del alba,
y dols com del Olimpo l'ambrosía,
féu sentir entre tots sa melodia:
era lo tendre cant del rossinyol.
Los aucellets, retuts per la hermosura
de aquell cant armoniós , de acort callaren,
y atents tots escoltaren
dels llochs ombrils á lo cantor tot sol.
Aixis cuant cantas tu, tots los poetas
t' escoltan, encorvats sobre llurs liras,
que a tots ab tos cantars atraus y admiras,
pus els lo rossinyol dels trovadors.
Seductors són tos cants de amor y gloria,
hermosas són tas puras melodías...
Ton llibre de poesías
es un hàrem de pensaments de amor.
Poeta, jo 't conech. En nits d' insomni
t' he vist y t' he sentit. Mòltas vegadas
m' aparegui, del vent en las ratxadas,
sentir ton cant, mes fort que 'l uraca.
Jo, fantasiant, t' he vist en nit obscura,
y ta veu, com de un arpa la armonía,
ab dolsa melodia
aixis á mos oidos ressoná:
«Jo só!.. Feríu !... ¿Per cuant, tempestats feras,
guardau los llams? ¿Qué més voleu?...¡Feríu!
Jo 'us sentiré gronxarme falagueras
si en la nit de la tomba m' adormiu.
Després de mi, solcar vull las esferas
banyantme en tempestats. Mas vestiduras
seran nuvols flotants , los llams mas galas...