en va l' caballer la abrassa,
y li promet sòn retorn;
en va li jura mil voltas
recompensar sòn amor;
en va li diu que l's sèus cotxes,
sòn palau y sos tresors
serán de ella, de ella sola,
y éll será lo sèu espòs.
Alguna pena secreta
té la nineta en sòn cor......
¿Quí sab si plora perduda
la millor flor de sas flors?
¿Á la que salvá sa vida
de las garras de la mort,
á la que 'l vetllá amorosa
en sas horas de dolor,
será fidel mentres visca,
ó la olvidará traidor?
¡Quíu sab! — Cuant lluny de la nina
deixaba l' ombrívol bosch,
encara trist exclamaba
ab sòn accent carinyós,
« ¡Ay , pastora, la pastora,
ben haja ton tendre cor !
Dos anys passaren, dos anys,
y no torná 'l caballer;
sos juraments amorosos
¡Ay! sel's emportá lo vent......
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
Detrás de la casa blanca