Pàgina:Macbeth (1907).djvu/28

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.



tressa que quan ma beguda estigui, toqui la campana. Vésten a jeure.
Surt el criat.
  Es una daga això que veig davant, son puny girat envers ma mà? Vina, deix que t'agafi. Jo no t tinc pas, i tant mateix encara t veig. No seras tu, fatal visió, sensible al tacte com a la vista? O no ets més que una daga de la ment, una falsa creació, producte d'un cervell sobre-escalfat? Encara t veig, i en forma tant palpable com aquesta que ara trec. Tu m mostres el camí que vaig a fer, i el mateix instrument que hauré d'usar. Els meus ulls són joguina dels altres senys, o valen bé tots ells plegats. Encara t veig; i en ta fulla i en ton puny gotes de sang que abans no hi eren. No hi ha tal cosa: es la tasca sagnant que així pren forma als meus ulls. Ara per sobre mig món la natura sembla morta i malvats somnis traeixen la sòn entre cortines; la bruixeria celebra ls sacrificis d'Hecate; i el crim marcit, alarmat per l'udol del llop, son sentinella, ab les furtives passes de Tarquí, com un mal esperit marxa vers son objecte. Tu, terra ferma i segura, no sentis els meus passos aon van, de por que les mateixes pedres no xerrin el meu designi i trenquin l'horrible encís de l'hora actual que ara s'hi acorda! Mentre l menaço, viu. El fret halè dels mots glaça l caliu dels actes.