Aquesta pàgina ha estat validada.
més lenta. Aquí jeia Duncà, sa pell d'argent brodada amb sa sang d'or, ses badades nafres semblaven una bretxa en la natura per la devastadora entrada de la ruina; allí ls assassins, sucats amb els colors del llur ofici, llurs dagues vilment vestides de sang presa: qui podia contenir-se que havés un cor pera amar, i en ell coratge pera mostrar sa amor?
Lady Macbeth (desmaiant-se).— Treieu me d'aquí, ho!
Macduff. — Assistiu la senyora.
Malcolm (apart a Donalbain).— Per què ns tenim la llengua, nosaltres qui més hauriem de clamar l'afer com nostre?
Donalbain (apart a Malcolm).— Què hem de dir aquí, ont el destí nostre, ocult en un forat, pot de sobte embestir-nos i agafar-nos? Fugim; les nostres llagrimes encar no són madures.
Malcolm (apart a Donalbain).— Ni l nostre fort dolor al punt d'obrar.
Banquo. — Assistiu la senyora.
Lady Macbeth es treta enfòra.
I quan haurem cobert les nostres nues flaqueses que així exposades pateixen, ajuntem-nos i examinem aquesta feta sanguinaria, pera mellor conèixer-la. Grans temors i escrupols ens saccegen. En la gran mà de Déu estic, i d'allí vull combatre ls amagats designis de la traidora malicia.
Macduff. — Així faré jo.
