Pàgina:Macbeth (1907).djvu/7

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.



valor, se tallà pas fins afrontar l'esclau, i no li donà la mà ni li digué adéu fins haver-lo estripat de socarrel, clavant el seu cap en els nostres marlets.
Duncá. — Oh valent cosí, digne cavaller!
El Soldat. — Així com d'on surt el sol sovint rompen grans tempestes i paoroses tronades, així també aquella dèu d'on semblava venir l'aconhort ens vessà l desconhort. Escolta, rei d'Escocia, escolta! Apenes la justicia, armada de valor, havia forçat aquestes agils tropes a fiar-se de les cames, quan el senyor noruec, percibint l'aventatge, am fresques armes i nètes reserves començà un nou atac.
Duncá. — No espantà això als nostres capitans Macbeth i Banquo?
El Soldat. — Sí, com pardals a l'aguila o la llebre al lleó. En bona fe haig de dir que eren com canons farcits de dobles trons: talment redoblaven llurs cops a l'enemic. Sinó que volguessin banyar-se en fumejants ferides, o aixecar un altre Golgota, jo no puc dir... Més, defalleixo, les meves nafres criden socors.
Duncá. — Tant bé com les ferides t'escauen les paraules. Amdues fan flaire d'honor. Aneu, cerqueu-li cirurgians.
[Surt el Soldat acompanyat.]

  Qui ve aquí?

Entra Ross.
Malcolm. — El digne thani de Ross.