Pàgina:Macbeth (1907).djvu/72

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Ross. — Carissima cosina, us ho prego, domineu-vos. Quant al vostre marit, ell es noble, prudent, judiciós, i coneix prou bé ls cambis de temps. No goso parlar més; però cruels són els temps, quan som traidors sense saber-ho; quan oim rumors del que temem, més no sabem lo que temem, ans fluctuem d'ací d'allí en una mar selvatge i violenta. Jo prenc comiat de vós; no trigaré pas gaire n tornar a esser aquí. Les coses, en sent a lo pitjor, han de cessar, o pugen altre cop al punt ont eren. (Al nin.) Gentil cosí, que Déu t'ampari.
Lady Macduff. — Pare té, i tant mateix es orfe.
Ross. — Soc tant foll que si restés més temps, això fóra ma vergonya i vostre desconhort. Prenc comiat d'una vegada.
Surt.
Lady Macduff. — Bailet, ton pare es mort. I què feras ara? Com viuras?
Fill. — Com els ocells, mare.
Lady Macduff. — Com, amb cucs i mosques?
Fill. — Amb lo que trobi, vull dir; i així ho fan ells.
Lady Macduff. — Pobre moixó! I no tindries por de la xarxa ni del besc, de la trampa ni del parany?
Fill. — I per què, mare? Als pobres ocells no ls cacen. El pare no es mort, més que digueu.