Pàgina:Macbeth (1907).djvu/84

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.



fernal! — Tots? Com, tots els bufons pollets i la llur lloca d'una fellona urpada?
Malcolm. — Gireu-vos-hi com un home.
Macduff. — Això faré; més cal també que ho senti com un home. Jo no puc sinó membrar que tals coses foren que eren pera mi un tresor. — I el cel ho veia i no ls volgué amparar? Pecador Macduff, per mor de tu foren batuts! Mesquí de mi, no per llurs culpes, ans per les meves, caigué l punyal sobre llurs ànimes! Al cel siguin ara!
Malcolm. — Sigui això l'esmolall de vostra espasa. Que l dol se torni rabia; no esmussi pas el cor, més bé l'arbori.
Macduff. — Oh! Prou podria fer la dòna amb els meus ulls i el baladrer amb la llengua! Més, cel clement, talla a ran tota demora; posa-m cara a cara amb aquest diable d'Escocia; met-lo a la llargada de ma espasa; i si ell escapa, que Déu també l perdoni.
Malcolm. — Aquest to sona mascle. Veniu, anem cap el rei; la nostra armada es presta; ja res ens manca, sinó l comiat. Macbeth es fruit madur a punt d'abatre, i els poders de dalt ja branden llurs instruments. Animeu-vos com pogueu: llarga es la nit que mai retroba l dia.
Surten.