altura del tò dependex també aqui del nombre de les vibracions. Aquest ùltim está en relació inversa de la longitut de les cordes vocals. Com les dones y els noys tenen una laringe mes petita i les cordes vocals son mes curtes qu'en els homes, es natural que les seves veus sigan també mes altes. Ademés, en un mateix individuu, el nombre de les vibracions de les cordes vocals pot esser mes gros ó mes petit segons que les cordes estiguin mes ó menys tivants. Aixis nos trobam en condició d'emplear diferentes altures del tò en la llengua parlada, axo es, de modularla musicalment.
c) Si les cordes vocals estan separades una d'altra solament la mitat, la glòtis se troba no mes una mica oberta. En els marges de les cordes vocals incompletament tivantes, no s'hi origina cap tò musical, sinó un soroll fricatiu, la forsa i carácter del qual dependex de la obertura de la glòtis. Aquest fonema apareix, quan exalam am forsa ó bé quan parlam estant enregullats.
§ 9. D'aquestes tres posicions de les cordes vocals, entren en la fonètica catalana solsament la primera i la segona. El tò musical produit en la posició b) está compres en un gran nombre de fonemes, entre altres en les vocals a, e, i etc. ó en les consonants b, m, l, n. Anomenam aquest tò sò de la glòtis (al. Stimmton) i a tot fonema que contingui aquest sò, donam el nom de sonor (fr. sonore, it. sonoro, al. stimmhaft).
