Pàgina:Mar y cel (1903).djvu/148

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 
la meva s'ha arrelat! Q,ué hi fa que'ns voltin
en lloch de flors serpents, si ellas nos lligan?
Pobre! Del mon odiat! Sobre la térra
quant y quant heu patit! Quanta amargura
haurá begut vostra ánima reclosa
sempre en lo fons del pit sentint las ánsias
de volar com la meva, y entre reixas
pegant d'alas, glatint y fentse trossos!
Quant sufrir! Desdiixat! Infelís! Pobre!

Said

    Y que tart heu vingut! Jo sol la marxa
d'aquesta vida he fet y avuy al terme
vos trobo del camí, vora'l sepulcre!

Blanca, ab energía y desesperació.

    Ah, no, Said! Ah, no! Que no vé l'hora
de morir, no! Deu meu, sento la vida
per tot mon ser brotar! Vull viure! Salvans!

Said

    Ira d'Alá! Que tornin! Jo'ls espero:
jo esqueixaré son pit: jo sas entranyas
estampiré pels murs. Tigres, y resan
ells ab lo cor plé d'odi! Oh, tots que vingan!
Ja prou humilitat: la sanch m'ofega!
Jo vull morir matant!

Blanca, esglayada de la rábia de Said.

    Said!

Said, camhiant sa desesperació en tendresa.

     Ah, Blanca,
si soch l'esclau, humil com la coloma!
Voleu que besi'ls peus de vostre pare,
y que besi la térra que trepitja!