Pàgina:Mar y cel (1903).djvu/147

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Blanca, cubrintse'l rostre avergonyida.

    Oh, Deu!

Said

     La he ofés! Qu'has dit llengua traidora!

Blanca

    Ah, no!... que vull sentirvos! Vull sentirvos!
Mes deixéume amagar aixís lo rostre.

(Cuhrintli la cara ab las mans.)
Said

    Y'm perdonéu? A mí!

Blanca, creyent haver sentit soroll.

     Son ells!

Said

     No encara:
no vé la mort!

Blanca

    La mort! Oh, que s'acosta!
Veniu, que jo us vull veure. No m'espanta
la claror, no! Quí sou? Deixeu que us miri
fins l'ánima pels ulls! Quí sou? Quin día
m'heu vist y us he vist jo? Quan me diguéreu
tot lo qu'ara m'heu dit, que un altra volta
jo ho havía escoltat de vostres llabis!
Ans de naixer potser, ans d'esta vida,
amorós com avuy vos me parlávau.
No, no aparteu'ls ulls: ara us vull veure
peí temps que no us he vist. Jo sens saberho
vos anyorava, y érau en mos somnis
de claustre y soletat. Jo no sabía
com érau vos llavors, y érau com ara!
Mes no vull que moriu, que á vostra vida