Pàgina:Mar y cel (1903).djvu/146

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Said

     (Alá, jo te'l demano!
dónam un mon per entregarlo á n'ella.)

Blanca

    (Oh quin penar! Aixó es morir cent voltas.)

Said

    (Sí, si, jo tot vull dirli avans que arribin)
Senyora!... Blanca!... Perdonéume: us miro
per sobre d'aquest mon. Vos en la terra
no heu nascut, no, com han nascut los homes.
Vos sou d'altres espays: d'hont s'engendravan
lo somnis endolsits de ma infantesa.
Al véureus, al sentirvos!... Sols ab l'ayre
que moveu al passar, tota ma vida
tot lo meu ser, eos y ánima's desperta,
y sent, vibrant, que mor y viu alhora!
Y ab goig y penas, y ab desitjs y angunias
l'alé qu'heu respirat cerco y aspiro,
y en ell m'ofego y m'hi revolco l'ánima!
Y una onada potent, cora la que arrenca
del fons del mar las rocas per llensarlas
contra del sol, la lluna y las estrellas,
una onada de sanch sospirs y besos,
y bramuls de salvatje y clams de joya,
y llágrimas y queixas y armonías,
esqueixantme al pujar trossos d'entranyas,
á mos llabis acut, y en ells reventa
pera dirvos, oh Blanca, que us estimo,
mes que s'estima vostre Deu ais ángels,
mes que s'estima á sas hurís Mahoma,
mes que s'estiman tots los sersj qu' alenan,
que tots los que han viscut, y'ls que han de viure,
esperits y mortals en cels y terras!