Pàgina:Mar y cel (1903).djvu/31

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Blanca

   Ta veu m'ha atret: no m'he enganyat.

Ferrán

    Y l'oncle?

Blanca

   Lo cridaré.

Ferrán

    No, espera. Cóm pot ésser
que aquí lliures esteu, y á mí y als nostres
á munts, plens de grillons, sens llum, nos tingan?

Blanca

    Es que Ferrán... m'obligan á que curi
lo bras de son patró. Veurás...

(Fa un moviment com per cridar á son pare)

 Lo pare...

Ferrán, contenintla.

   No, cosina: un moment. Per Deu escóltam
potsé'ns trobém per última vegada.
Serém venuts.

Blanca

    (Jo no ho seré.)

Ferrán

    Y, cosina,
ay de llavors!

Blanca, senyalant lo cel.

    Ell es per tot, y'ns vetlla.

Ferrán

   Sí, Blanca, sí, es ben cert. Mes jo vull dirte
un secret de altre temps, que may, t'ho juro.