Pàgina:Mar y cel (1903).djvu/32

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.



d'aqui haguera sortit.
 (Del cor.)
 No te'n recordas
de quan éram dos nens? Ni de ta mare?

Blanca

   Que Deu la tinga al cel: quatre anys tenía...

Ferrán, somrihent.

   Donchs ella't destinava per ma esposa.

Blanca, sorpresa.

   Oh!

Ferrán

    Sí, Blanca

Blanca, agraviada.

    Ferrán!

Ferrán

    Y t'estimava,
si tu vols... com un nen. Fins á ma boca
may haurían pujat estas paraulas;
mes puig que tot se romp, fins ta clausura,
jo he volgut que ho sabesses, ans que vingan
per sempre á separarnos eixos homes.
Ah! tu't creyas, potser, perque'm trobavas
festiu y avolotat quan per las reixas
d'aquell trist parlador te deya cosas,
qu'era buyt lo meu cor, com lo tenían
buyt... pera'l mon las donas que't voltavan?...

Blanca, ofesa y avergonyida.

   Prou, Ferrán, prou has dit; tristos ressonan
eixos mots de pecat dintre de l'ánima.
Qué has vist en mí del mon que m'agravías
retrayentme un amor... sols fill del diable?