Pàgina:Mar y cel (1903).djvu/56

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.





ESCENA XIX


BLANCA, SAID. Blanca molt conmoguda apareix á la porta del camarot y tent mollas pausas, al avansar en lo monolech, va avansant per la escena.

Blanca

    (Ah, m'ofego!
Al cor!... Quins cops aquí! Escoltém: no. Ayre!
He afrontat á mon Deu! Jo, jo enternida
per un fill de Mahoma!... Y es mon pare
qui m'ho ha retret! Oh! rentaré la culpa!
Cad'un que mor s'obre l'infern per rébre!
y s'obre'l cel á qui morint lo mata!
Y'l pare'm creu dormida... y... estich folla!
Senyor, Deu meu, jo't veig desde la altura
benehint á ta esclava. Com tremolo!
Serenemnos... Oh!'l sentó! Qui diría
que respiri esta fera com mon pare!

(Rápidament.)

Mes deu morir. Aquí'l punyal.

(Agafant uns dels punyals penjats del mur.)

 Lo monstre
m'ha fet plorar! Perdó, Deu meu. De'n térra
no puch moure ni un pas! Un altre... un altre.
Veyentme aprop del cel, jo á Alger venuda!
Ah! no: coratje!... Com Judith, com ella!
Pare, adeu. Vá: mor!)

(S'ha de veure á Blanca aixecar lo punyal, desapareixent aquest son bras per entre las cortinas.)