Pàgina:Mar y cel (1903).djvu/56

54

mar y cel

ESCENA XIX

BLANCA, SAID. Blanca molt conmoguda apareix á la porta del camarot y fent moltas pausas, al avansar en lo monólech, va avansant per la escena.

blanca

Al cor!... Quins cop (Ah, m'ofego!
Al cor!... Quins cops aquí! Escoltém: no. Ayre!
He afrontat á mon Deu! Jo, jo enternida
per un fill de Mahoma!... Y es mon pare
qui m'ho ha retret! Oh! rentaré la culpa!
Cad'un que mor s'obre l'infern per rébrel
y s'obre'l cel á qui morint lo mata!
Y'l pare'm creu dormida... y... estich folla!
Senyor, Deu meu, jo't veig desde la altura
benehint á ta esclava. Com tremolo!
Serenemnos... Oh! 'l sento! Qui diría
que respiri esta fera com mon pare!

(Rápidament.)

Mes deu morir. Aquí'l punyal.

(Agafant uns dels punyals penjats del mur.)

Mes deu morir. Aquí'l punyal. Lo monstre
m'ha fet plorar! Perdó, Deu meu. De'n terra
no puch moure ni un pas! Un altre... un altre.
Veyentme aprop del cel, jo á Alger venuda!
Ah! no: coratje!... Com Judith, com ella!
Pare, adeu. Vá: mor!)

(S'ha de veure á Blanca aixecar lo punyal, desapareixent aquest y son bras per entre las cortinas.)