Pàgina:Mar y cel (1903).djvu/57

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.
Said, despertantse y lluytant ab ella.

    Qué!

Blanca

    Ah!

Said, sense conéixerla.

    Miserable!
traidor! Mes quí ets?

Blanca

    Deu meu!

Said, coneixentla per la veu.

    Oh! la captiva!
Ella altre cop! Quí es esta dona estranya!

(Se la endú d'una revolada á la banda oposada de la escena que está iluminada per lo fanal.)

Blanca

   Ah!

Said

    Donchs tant m'aborreixes, tant m'odías
que vols ma sanch? Respón: per qué tremolas?
Ah, pobra! Com t'enganyas! Qué somniares
que es donchs ma vida? Desditxada! Péndrem
has cregut ab l'alé, l'amor, la gloria...
quan aquí no hi ha res; quan so un sepulcre
que sura sobre'l mar, dut per las onas!

(Ab agrahiment.)

Me creus irat, potser? Ab tú, que humida
tens encara la galta!... Aixeca'l ferro:

(Carinyós.)

no tremolis! Vá donchs! Aquí.

(Obrintse'l vestit del pit.)