Pàgina:Mar y cel (1903).djvu/65

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.

Que no'm senti ningú: mes ell á l'ánima
te quelcom de bondat; que quan volía

(Abaixant la veu molt conmoguda.)


jo matarlo en eix llit, ell ab dolcesa
me ya mirar... Perdó! .. Sos ulls semblavan
los teus, Jesús, desde la creu piadosos!...
Ah!

(Espantada de lo que sens donarsen compte acaba de dir.)


 Si al claustre'm sentían! Quin desvari!
Jo aixó no ho puch pensar, que son del diable
temptacions y no més! Mon Deu, ajúdam,
ó tréume'l cor y'l pensament per cástich!

(Se cubreix lo rostre ab las mans.)



ESCENA IV


BLANCA, HASSEN


Hassen

   (Me'n vaig per no sentirlo. Malviatje!
Quin home més estrany! Malhaja l'hora
que vaig posarli voluntat!... Quin geni!
Si no m'aparto'm balda. Altre estaría
satisfet de la cassa; donchs ell ara
pitjor que may; ben cert, te malas herbas
al cos ja fa molts días: trist ó ab rábia.)

(S'asseu y's dirigeix á Blanca que no'l sent.)


Ah! Quin camí que fem!... Ni may.
 (Tornant á la idea de Said.).

(Te:'m pega