Pàgina:Mar y cel (1903).djvu/81

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.




ESCENA XI


BLANCA, CARLES, FERRÁN, y SAID que devalla sense ser vist y's queda escoltant al peu de la escala.

Blanca, mirant al cel.

   Senyor! Mon Deu! Será que'ns abandonas!...

Ferrán

   Blanca; Blanca, valor. L'hora mes trista
ve potser de ta vida: jo, t'ho juro,
daré gustos la meva defensante.

Carles

   Son de roca estas gents.

Blanca, á Ferrán.

    De tu voldría
una mercé no més; y fins sortosa
me creuré si hi consents.

(Said escolta inquiet.)
Ferrán

    Mana.

Blanca

    Al sé en terra
jo arribaré hont tu ets: llavors esta arma

(Lo punyal que porta amagat al pit.)


la prens y en las entranyas me la enfousas!

Carles, horroritzat.

   No, filla!