massa estreta pera passejármhi d' un cantó á l' altre, la sola ocupació que de prompte 'm quedava. Las parets, campidas de groch, estavan cobertas d' inscripcions molt difícils de desxifrar, puig la má previsora del staroj [1] s' havía dat bona manya á esborrarlas apenas aparexían. Emperò, á copia d' esforsos, vaig lograr llegirne una: ¡Vœ victis!
Un llit arrambat á la paret, una galleda en un recó, una tauleta y una cadira, eran tot lo parament.
En havent acabat ma inspecció, tot de cop vaig notar que no tenía res que fer. Y com tot just eran las sis de la tarde, me vaig tirar demunt del llit, sens despullarme, y comensí á reflexionar sobre la meva situació: ¿còm respondría á la indagatoria? ¿me tindrían gayre temps aixís? ¿sería condemnat y castigat, ò no? Però 'l cervell no 'm volía creure, se resistía á pensar... Res, ho consultaré al coixí; y vaig adormirme.
Dringadissa de claus, d' esperons y de sabres, que s' arrossegavan per l' enllosat de pedra, va despertarme.
Encara no era de día. La porta de la celda va
- ↑ Guardiá.
