probí de passejarme per la celda; mes l' empostissat grunyía; jo á cada pas topava ab algun moble; á cada un d' aquests sorolls estranys lo centinella s' atansava de puntetas á la porta; sentía grinyolar lo porticó de la reixeta que hi havía á l' alsada d' un home, è hi veya aparèixer dos ulls que 's fixavan sobre mi. Pera evitar aquest espionatje, deixo de passejarme. M' assech á la cadira, d' esquena á la porta, y, sense saber còm, comenso á pensar en las circunstancias que m' havían portat hont era. Veig que cal prepararme pera tot lo que 'm puga sobrevenir. «Á la voluntat de Deu,» vaig pensar; y 'm vaig recordar tot seguit que no faltan «llochs que son ben lluny [1], treballs que no son gens agradables» [2]. Y vaig pendre en consideració totas aqueixas eventualitats ab sanch freda, com bon rus que soch.
Per lo demés, ¿no podía ja preveure què m' esperava? Totas las preguntas que 'm pogués fer á propòsit de sacrificis y privacions pera mi personalment y pera totas las personas estimadas... tot estava resolt abans, temps há, en un sentit ò altre. No cabía, donchs, tornar sobre tal punt, y menos quan
