Vés al contingut

Pàgina:Memorias d'un nihilista (1886).djvu/24

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
20
isaac paulowsky

També crida ell, ell també:

—¿Què hi há que dir?—

Y tots se quedan de pedra; sols lo did intenta explicar alguna cosa... L' oncle Ivan l'interromp ab un cop terrible á la cara; lo did tambaleja, però queda sotmès. Llavors l' oncle Ivan repren alè, y reganyant las dents venta un altre revés al did, que, esferehit, la cara plena de sanch, murmura ab veu defallida:

—¡Dispenseume! ¡Perdó, perdó, honorable senyor!—

Llavors m' arriba 'l torn de cridar á mi; ploro ab totas las mevas forsas, y, tirantme sobre l'oncle, me li agarro al panyo del vestit:

—No peguis més, tu, no peguis més.—

Y, fora de mi, ploro y m' enrabío.

May més he pogut oblidar aquesta escena. Durant la nit que seguí, vaig somiar al meu pare y al oncle Ivan, y 'ls veya ab las mans tacadas de sanch.

¡Quína escena!...

Un soroll á la porta. A la reixeta brillejan dos ulls sobre un fondo negre... Los quadros del temps passat desapareixen, y 'm torno á veure dins de la celda opressora.

De vegadas, me posava prop de l' estufa, de