y plè d' esferehiment crido, tan fort com puch:
—¡Enrera, butxí!—
La veu prima y tremolosa del soldat petitó 'm respongué ab dolsura:
—¿Què té, senyor? ¡Que Deu lo beneheixi! ¡jo no li vull fer cap mal!...—
Vaig sentir vergonya y feresa de mi meteix. Encara pujarem y baixarem bona estona pera pararnos, á la fi, devant la porta d' una celda.
—¡Frilanof! aquí teniu lo número 17.
—¡Feste batre! ¡Ja t' esperarás! No puch ser pas per tot arreu á la vegada.—
La tal resposta retrunyí d' allá lluny: després vaig sentir passos d' un home que s' acostava ab dring-dring de claus.
Ma nova celda no era pas més gran que l' antiga, y encara estava més mal parada: lo que més me disgustá fou trobarmhi un cobrellit greixós, de roba ordinaria, semblant á la de que fan las capotas dels soldats; era tot tacat de sanch y d' escupinadas.
Al sostre de la celda hi havía, penjat d' un ganxo molt fort, un gran quinqué de petroli. La vista d' aquesta lámpara m' alegrá. «A la nit, quan tots dormirán, vaig pensar jo, podré despenjar la lámpara, amararme de petroli 'l matalás, la roba blanca,
