Vaig oblidarho tot; y durant bona estona no vaig fer sinó espiar al juheu á ma vegada. Algun cop me girava ben depressa, y 'm semblava atraparli ab la vista un xich del labardak qu' ell no havía tingut prou temps per' amagar.
Aquesta visió no la tinguí més qu' un cop. Però las alucinacions del oído, que 'ls reganyichs del cuyro de las pantuflas me causavan, duraren al menos dos mesos, fins qu' ab lo temps desaparegueren també. Més tart, lo soroll que feya caminant m' impacientava, però res més; no sentía ja, ni veya res de particular.
Aqueixa fou la derrera lluyta que mon ser mortal hagué de sostenir. Després d' ella, m' entrá una tongada d' ensopiment, ò, si 'm puch expressar aixís, de petrificació intelectual.
Ara, quan probo de recordar lo que va passarme á la presó, no 'm recordo sinó dels moments en que vaig sufrir sobrexcitacions, y boy no 'n puch precisar la durada. Per lo que respecta á la tongada d' ensopiment, may hauría pogut dir jo meteix quant va durar: si un mes, un any ò vint anys. Era una vida sens horitzó, un mar sense platjas, hont un no pot dir què té al devant, si una llegua ò cent.
