Pàgina:Mestre Olaguer (1896).djvu/17

— 13 —

Una bala! Sols una! Un tros de ferro!
Ompliume l' arma fins arrán de gola!
Metralla, ferro, plom, que 'l fassi engrunas!
Hont trobarho! Ah! El rosari! Ja tinch cárrega.
Parenostres... recorts... tot, tot á dintre!

Torna á pujar una part de la barricada, disparant per una escletxa d'ella.

Amunt. Se 'n ve al davant... y riu! Té: plégaho
Ah! L' he tocat! L' hi ha anat sobre la cara!
Ja cau. Feyna pels corps! Ara á mí 'l riure!

Rialla que acabi ab un gemech.

Tot tremolo!... Es... de goig! Mos ull s' entelan.
No es lo fum de la pólvora: es que arriba
per mi la mort. Ah, fills! Volguda esposa!
Féume un lloch, que ja vinch!... Patria adorada,
sálvat! Sálvala, Deu! Ayre!... M' ofego!
Ha parat lo canó! Rendits? Vergonya!
Fins los morts com no s' alsan y 'ls escupen!
No, enrera tots! Aquesta terra es nostra!
S' acostan. Son aprop. Jo no 'ls vuy veure!...

Al agonisar, caygut á terra, se cubreix la cara y 'l cap ab los brassos per no véurels ni sentirlos.

Aixís. Morim! Ja son aquí... las fúrias!

Ha de semblar que Mestre Olaguer ha mort. En aquest moment la remor dels castellans s' ha de sentir al peu de la barricada. Després del crit «Viva Felipe V», Mestre Olaguer s' aixeca rigit, cayent mort desplomat al victorejar á Catalunya.

¡Viva Felipe V!
A fora lladres!
Visca la llibertat de Catalunya!

Mentres cau 'l teló s' han de veure 'ls soldats de Felip V que van traspassant la barricada.