Pàgina:Mestre Olaguer (1896).djvu/16

— 12 —

de ma muller y de mos fills! Las mevas
no las vaig sentir pas! Y 'm desagnava!

Se sent tocar á somatent molt apartat y á estonas, que no destorbi la representació. De quan en quan tambe s' ha de sentir alguna canonada molt llunyana.

La campana que parla! Bona llengua!
A la brega altre cop y á la venjansa!
Aixó es viure y gosar! Mes, cóm no tiran
los d' aquestos carrers? Foch altra volta!
Y jo dalintme aquí sense combatre!

Se sent remor llunyana de gent que s' acosta. Aquesta remor te de créixer fins á caure 'l teló.

Quina remor! Y qué pot ser?... Dirías...
qu' es la mar... La mar, no!... Gent que s' acosta!
Ah, sí. Gracias, Deu meu! Y ells se pensavan
que 'ns rendiríam. May, may de la vida!
Quin goig véurels venir! Germans de guerra!

S' ha enfilat á la barricada presentant lo cos. En aquest punt se sent una descárrega, quedant ell ferit. Baixa una part de la barricada.

Ah! Els enemichs! Y m' han tirat! Oh, rabia,
que aquí 'm sento ferit! Sí, sanch, sanch meva!
Y venen! Qué! moriren tots los nostres!
Mes aquí soch, y encara tinch coratje
per fermhi á mossegadas y ab las unglas!

Després de tornar á mirar als enemichs que s' acostan, baixa tambalejant al mitj de la escena.

Oh Deu tot poderós! Aquell que 'ls guía
l' he descubert ab lo posat de Judas!...
L' assessí de ma casa! Y vé! Y jo 'm moro!