Lluny de mi 'l pa, y m' acabi la miseria,
lo rosari besant d' argentería
que á ma esposa vaig dar en prometatje.
Ah, tu sempre ets ab mí, que m' aconsolas
pregant per ells fins que allá dalt m' hi vulgan!
Mes jo no puch morir en tant que aleni
lo lladre y l' assessí de ma familia!
Oh, quina nit d' horrors la nit aquella!
La ciutat no era encara un munt de runas,
que murallas ensá tot era nostre.
Va móures l' enemich; saltá la mina;
s' obrí un baluart; y pel descoll tot d' una
los vils traydors per los carrers entraren
fins ma casa arribant. Jo en ma finestra,
espitllera d' honor, ab quina angunia
disparava als malvats! Caygué la porta
als cops de la destral; y aquella turba
de gent sens Deu va regolfá en la entrada
caragolantse escala amunt rabiosa!
Ma muller m' abrassava y 'ls estrenyíam
entre 'ls dos als fillets. La turba fera,
manantla un capitá, tirat de Judas,
apuntá contra tots. Pietat! cridavam
ma esposa y jo. Pietat per ells! Y 'ls monstres,
al ordre d' aquell Judas, dispararen!
Ah! Jo al cor vaig sentir las balas totas
