Adam. O excelses maravelles!
primors subtils, molt grans y bells,
veig en est hort:
que fresques aygües, y quin confort
de olors tan fines!
que fruites! què plantes á tan divines!
o que fragancia
de aromátichs, y abundancia,
y altres primors!
No veus, Senyora, los colors
de estes floretes,
com son perfectes y devisades?
Lloem á Deu, que les ha criades,
ab cor sancer.
Eva. Etern saber, senyor Adam, es lo de Deu:
no contemplau y compreneu
lo gran concert,
que tot florix, y res no es pert
de quant hia?
Anarmen vull, Senyor en llá,
si a vos plau.
Adam. Anau, Eva, y pasejau,
que asi os espere. (Gitas à dormir Adam.)
Crida la serpent à Eva per tres vegades, y à la ùltima respon.
Serpent. Eva, Eva, Eva, no te alteres.
Eva. Qui eres tù, qui així em nomenes?
