<poem> Donchs jo, jo no he somniat! Ah! qu' eixos, monstres eran ells veritables: la llopada del butxi de la terra!... Oh, si, s' acosta la mort, que ja la vista se m' entela! Adeu somnis de ditxa; adeu y afogat pera sempre en mon cor, dolsa esperansa del jorn de la revenja! Qui m' afronta s' ha afermat en lo trono de la terra; y no hi ha á Catalunya per rebótrel al altra part del Ebro ni una tralla? Mes jo no vull morir sens que ma boca besi als fills de mon cor! Oh, Deu, tornéumels!
Que jo 'ls veja un sol cop!...
Hora per hora, fa vint anys que be 'ls crido. Ells me voltavan á dintre Balaguer. Sa testa rossa jo acostava à ma galta, entant brunzía la enemiga bombarda. Ells deyan: —Plora!— mirantme ab por; y jo, quinas riallas pera plaure á mos fills! en tant que fondas las unglas en lo pit me las clavava; que ab los murs de ma vila queya tota la patria llibertat! Mes ja la lluna s' ha post. Oh, no: es ma vista: es que s' acosta l' últim sospir als llabis. En la terra mon cos s' abat; y sol, com a la odiosa vibra del camp me deixan, sens que vinga ni 'l sacerdot pe 'l cel! Mes... aquí 's troba una creu: la he sentida baix la petja. Perdó, Senyor, que ha estat la vostra gloria
