Vés al contingut

Pàgina:Mort d'en Jaume d'Urgell (1896).djvu/10

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

Donchs jo, jo no he somniat! Ah! qu' eixos, monstres
eran ells veritables: la llopada
del butxi de la terra!... Oh, si, s' acosta
la mort, que ja la vista se m' entela!
Adeu somnis de ditxa; adeu y afogat
pera sempre en mon cor, dolsa esperansa
del jorn de la revenja! Qui m' afronta
s' ha afermat en lo trono de la terra;
y no hi ha á Catalunya per rebótrel
al altra part del Ebro ni una tralla?
Mes jo no vull morir sens que ma boca
besi als fills de mon cor! Oh, Deu, tornéumels!

Avant á la porta trocant desesperadament en ella.

Que jo 'ls veja un sol cop!...

Pausa. Aparlantse de la porta seas esperansa.

Que jo 'ls veja un sol cop! Hora per hora,
fa vint anys que be 'ls crido. Ells me voltavan
á dintre Balaguer. Sa testa rossa
jo acostava à ma galta, entant brunzía
la enemiga bombarda. Ells deyan: —Plora!—
mirantme ab por; y jo, quinas riallas
pera plaure á mos fills! en tant que fondas
las unglas en lo pit me las clavava;
que ab los murs de ma vila queya tota
la patria llibertat! Mes ja la lluna
s' ha post. Oh, no: es ma vista: es que s' acosta
l' últim sospir als llabis. En la terra
mon cos s' abat; y sol, com a la odiosa
vibra del camp me deixan, sens que vinga
ni 'l sacerdot pe 'l cel! Mes... aquí 's troba
una creu: la he sentida baix la petja.
Perdó, Senyor, que ha estat la vostra gloria