llums ó 'l manoch de clauássas ab que feya fressa quand al vespre alguna devota retardataria lo feya gruar pera tancar la iglesia.
Me feyan gran pléer la vista ó las novas de Frare Damiá, un llech exclaustrat; de la senyora María dels casaments, una beata que ab ell vivia.
Se mantenian de no res: de confits arreplegats als casaments ó batetxos; d' hostias mal retalladas d' escorriallas. Al dematinet feyan bullir damunt d' un gresol, á la finestreta quatre grans de café y ab aquell cordial esperaban la tarde que passaban fent visitas.
Tenian casa senyalada per cada dia de la setmana. Sempre casas ricas hont quand menos arreplegaban la xicreta de xicolata y 'ls secalls ó la llesqueta de pá torrat. Devegadas prenian tres y quatre xicolatas en altres casas seguidas. Ell lo frare Damiá, regalaba estampetas als xiquets; ella, la senyora María, donaba paperinetas d' anís á las xiquetas. Un y altre eran endressats, discrets, portaban recados honestos, s' encarregaban de fer dir missas, de benehir rosaris nous, escapularis, anaban darrera 'l Santíssim quand lo portaban á malalts de casas bonas, seguian enterros lluhits. No posaban may lo peu en habitacions de gent pobre... «Pera
Pàgina:Niobe (1889).djvu/14
Aquesta pàgina ha estat revisada.
