Deya donchs que'l grat Sr. Ginovés y son company lo sastre Ventureta enrahonaban prop meu. Per millor dir, qui enrahonaba era 'l músich, l' altre sols responia de tant en tant ó sospiraba.
Per entre las claricias dels boixos jo 'ls entreveya: l' orador parlant pausat com si gran auditori l' escoltés, lo sastre fent per terra ab la guaspa del bastó créus y rodonas.
—...Tots los grans homens han sigut amadors de música, seguía 'l Sr. Ginovés... no obstant? s' objectaba modulant la veu y com responentse grans poetas l' han tildada de soroll desagradable.
Se referían á una manifestació musical que 'ls era antipática.
Si la flor desplau per son color ó forma, lo perfum deu afalagar á tot' ánima sensible...
Poesía es música destilada...
—Ara vegi!-y seguian las creus damunt la sorra.
—Tothom no's trova en igual aptitut pera apreciar lo plasticisme d' una representació qualsevulga de la bellesa.
