Pàgina:Niobe (1889).djvu/38

estimació que li portba; puix sols responia á las personas que com de costúm se creyan obligadas á dirli cosas consoladoras:
 —Ell ray! ell ray! Ja es al Cel. Ja no patirá més.
 L' abadía fou un rusch de brumerots. Gent que no hi habia anat may, entraban, eixian, donaban consells á veu baixa, se feyan consultas, feyan venir al nen y ' contemplaban parlantse apleret, enviaban á cercar sa tia Pona, li deyan cosas... que debian interessarla poch ó qu' aprovaba; puix ni una sola vegada's prengué la feyna de discutir.
 La vida material semblaba interrompuda, los fogons testaten frets. Ni's feu esmorsar, ni á mitj-dia dinarem, ni al ser fosch se cogué sopar.
 Ell sentíntse, per llá tart, grans ganas de menjar, cercá per la cuyna... y un trosset de bacallá fregit y fret, un rosegó de pá y gran xuclada al broch petit del canti, foren son aliment durant la diada.
 A la tia Pona li vegé pendre á mitja tarde una escudelleta de sopas ab farigola qu' una vehina li portá.
 Durant la nit vetllaren lo cos de Mossen Narcís lo Sr. Vicari de Vimbodí y'l Sr. Rector de Rojals. Lo xiquet tot vestit s'