y li feu alló que sabia fer tant bé. «brret, brret», una mena de cant que no era cant, com si li digués Ramonet! Ramonet! Los altres dos, ó dormian ó no estaban per conversa.
-Y la Mercé? preguntá la tia dirigintse al carreter.
-La Capitana?... la cridaré que fassi llum... y anant fins al ull de l'escala cridá un «¡O Capitana!» tant refort que sa veu, retronant dintre la volta esparverá á la mula agradablement entretinguda en desarrelar ab llengua y morror certas llepolias vegetals crescudas entre las mal juntadas pilastras de las quinas arrancaba la volta.
Lo llum se mogué per las escalas y al cap de poch comparegué en l'enquadrament de la portalada una dona de certa edat... no tant vella com la tia Pona, de posat encara més trist, més mústich... probablement la Capitana.
La tia Pona no li parlaba gayre; mes lo Ramonet comprenia en l'intensitat d'aquell mirar, que sense articular cap paraula, de part de dins li parlaba ó parlaba d'ell á sers ausents, desapareguts, morts.
La Capitana semblaba que no mirés. Fixaba sense véurer, tenia'ls ulls com entelats.
Una bombeta de vidre que duya á la má-
Pàgina:Niobe (1889).djvu/72
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
