La font monumental, la plassa, los carrers que n'arrancaban cap á ciutat, cap al port, las casas ab tants pisos, li produhiren una impressió més favorable que la del primer carrer qu'habia vist.
Seguint sempre á sa tia, entraren dintre una iglesia: «los Caputxins» aquí fou batejat ton pare. Résali un «pare nostre».
Ella degué resarne més de quatre davant cada altar.
Per fí eixiren d'aquella iglesia y passant per no sabia quins carrers y carrerons arrivaren davant d'una escaleta encara tota embrassada de panerets y trastos que desseguida reconegué
L'escaleta, y altre de davant, una mica més espayosa, en la quina un espardanyer habia establert sa botiga, se trovaban á soplutj d'una volta antiga, una mena de pont que juntaba per lo primer pis las duas casas que's feyan cara á cara.
Dintre un frare que sa tia guardaba com objecte preciós pera escalfar lo llit un dia de tremolors ó esgarrifansas, reconegué'l tupí de las olivas amanidas y un braseret de peus; lo maridet com ne diuhen ignocenment las monjas. Damunt del frare las gabias dels seus muixonets... ¡pobrissons!... lo verdum lo reconegué, tragué'l caperró de sota l'ala
Pàgina:Niobe (1889).djvu/71
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
