sa mare, tots los morts y ausents de qui ell prevenia.
Encara que las duas tias parlessin poch davant d' ell, deduhí aviat de llurs curtas conversas que totas duas vivian de la pensió que la tia Mercé cobraba enderrerida y mermada... segons ella, per mor d' un ditxós Don Karardu, un de coix, tot petit, caragolat com un rabassó, ab ulls bellugadissos que miraban l' un á llebetj, l' altre á garbí.
Lo tal Don Gerardo era l' habilitado, nom que per lo Ramon era en aquella época lo més important del vocabulari. Li semblaba quand sas tias parlaban de l' habilitadu y de si era culpa seua lo cobrar malament y poch, que 'l tal senyor, esgarrat y tot, disposés de las arcas reyals, remenés las onsas com los moliners grans de blat, ne donés ó no 'n donés segons son bon voler fréstech ó rialler.
En aquella trista casa aferrada á la volta tant rónega no 's sentia parlar may més que de malaltias ó miserias: aufegó, cansament, insomnis... conversa de la tia Pona. Rodament de cap, pérdua de la memoria, ensopiment... conversa de la Capitana... Don Karardu y sas camándulas... conversa de totas duas.
Del nen debian parlarne quand eran solas ó quand compareixia alguna volta quando
Pàgina:Niobe (1889).djvu/76
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
