celis la muller d' un sastre, llur sola coneixensa una mica íntima ó 'l senyor Manció, un conegut del pobret Jaume.
Siga per consell de la sastresa, del senyor Manció ó per iniciativa propia, las educandas del Ramon decidiren que 'l nen era ja massa gran pera seguir fentlo anar á estudi hont per altre part res aprenia; puix lo senyor Pons mateix habia dit qu' aquell xiquet sabia tot lo qu' ell podia ensenyarli «que prou se coneixia qu' habia tingut per mestre á Mossen Narcís».
La capitana volia, segons feren entendre al nen; puix directament may li parlaba, qu' aprengués l' ofici de barber, la tia Pona era de parer que més valia que fos sastre. Totas duas convenian en que «qui té ofici té benefici» y fins la sastresa expresá 'l mateix aforisme ab termes que li paregueren sens dubte més convincents «qui tiene arte vá per tota parte» afegint, quand sermonejaba al Ramon, qu' ademés d' un bon ofici lo senyor Manció li faria ensenyar de solfa y fins de sonar algun instrument poch fatigós lo qual li permetirá, quand ne sapigués, d' entrar á la Comedia hont per poch que guanyés sempre cobraria mitja pesseteta cada vespre... «Deu no 's 'n do, ja n' hi ha pe 'l lloguer de casa.» Sense comptar los saraos al temps de
Pàgina:Niobe (1889).djvu/77
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
