de la cambra, de son mestre... espenyía la porta poch á poch, entraba á paupentas dins la cambra, y d' esma, trovaba un gran piano de taula que hi habia prop del balcó, posaba la solfa damunt del aguantador, armaba la flauta y esperaba callat.
Lo senyor Camas d' or, mitj adormit habia ohit los passos y l' enferrollat. «Obra una mica 'l finestró» li cridaba trahent lo nas de sota la flassada.
Lo Ramon l' obria y se 'n tornaba davant del piano.
«La mateixa» li deya 'l mestre, badallant.
La «mateixa» volia dir sona la llissó d' ahir: dit y fet!
Al segon compás lo senyor Lluiset respiraba fort, al ters roncaba... Quand lo deixeble s' aturaba de sonar, lo silenci deixondia al mestre...
«Demá l' altre» li deya girantse tot d' una dintre 'l llit per no veure 'l raig de claror que 's filtraba pe 'l finestró mitj obert.
Lo Ramon tornaba á tancar lo finestró y se 'n anaba de puntetas, ab la má plena de trossos de flauta.
Quand era á l' escala 'ls ficaba dins la bossa de bayeta verda ab beta negra que li habia fet la Capitana, caragolaba bé la llibreta y se 'n tornaba á la botiga hont la
Pàgina:Niobe (1889).djvu/89
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
