mestressa, que sempre estaba prenyada, ja l' esperaba perque li arreplegués un bon paner d' encenalls, li aguantés l' Adolfet qu' era garrut, no acavaba de rompre per caminar; ó altre encárrech de pareguda importancia.
Certs dias, encara que 'l Camas d' or li digués: «la mateixa» lo Ramon sonaba la llissó que més li agradaba: un rondó de la Represaglia, variacions sobre motius de Pietro il Grande, sobre tot l' aria final de la Lucía:
Eixas llissons costaban á las tias del Ramon quatre pessetas mensuals, qu' ell, delicadament depositaba damunt del piano cada quatre ó cinch setmanas.
Lo Lluiset Camas d' or habia parlat de sis pessetas, d' un duro pe'l cap més baix, mes lo senyor Manció habia intervingut, habia dit qu' ell si tingués temps hauria ensenyat de franch tots los instruments al pobre desvalgut...
Total, per alló de que 'l xiquet no tenia pare, era fill de músich, sabia ja una mica
