salt, de bólit, de baldufa ab los companys del carrer, las agronxadas á las bigas de darrera 'l portal del Roser, las excursions á la vinyeta que l' espardanyer tenia á dalt del Llorito, á las garrigas del voltant del fort de l' Oliva qu' habian sigut de son avi y d' hont portaba per sa tia: romaní, ferigola, espigol, ruda, qual perfum l' enternia y la aliviaba de tots sos mals...
Ni un sol moment tenia lliure, y las tardes dels diumenges qu 'eran sas únicas horas de descans, puix los dematins los passaba endressant la botiga, li semblaban tristas, interminables. Per endolsirlas prenia un llibre de vida de sants ó sonaba la flauta, plorant son anyorament de sers que no coneixia per los foradets d' aquell instrument, qu' ab lo coll decantat y 'l colzer damunt d' un genoll feya resonar queixosament dintre aquell túmbol de gent viva.
Sas tias prosseguint llur intenció de ferlo entrar á la Comedia ne tocaren dos mots al senyor Manció, un dia que s' ensopegá passar...
Lo bon senyor disposat sempre á fer favors quand no més li costaban la feyna de ferlos fer per altres, parlá al director d' orquesta, un ex-deixeble seu de contra punt; y quand lo Ramon menos s' ho esperaba,
Pàgina:Niobe (1889).djvu/93
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
