feya may ne treya 'l compte just. Quand li semblaba qu' habia de fer aquellas apogiaturas que tant bé li eixian á caseua, bufaba finet, bellugaba 'ls dits... y tururut!... rebia en pago un cop de genoll del seu mestre ó un cop d' arquet del director d' orquesta que l' aturaban en sech.
No obstant, com era bon noyet, sino com músich, com repartidor, de temps en temps, á l' época dels saraus sobre tot, lo director d' orquesta li donaba un parellet de pessetas cada vegada qu' ell cobraba, lo qual resultaba segons lo compte tret per la senyora Pona á sis ralets cada mes... uns ab altres... y «ademés veus la comedia» com li deya son ex-condeixeble.
Lo anar á comedia l' avesá de tal manera á ficarse tart al llit que quand no tenia feyna á l' orquesta del teatre, al haber plegat se 'n anaba á sopar ab sas tias y á la darrera mossada vehentlas ja mitj ensopidas en llurs cadiras, emprenia 'l vol cap al carrer de Mercerias hont hi habia la botigueta de la senyora Munda qu' ademés de son despatx de fils y betas venia davantals fets per ella ó sas cusidoras; cofias, robeta per criaturas y criadas, samarretas y faixas per pagesos y mariners.
Pàgina:Niobe (1889).djvu/99
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
