Pàgina:Noveles (1906).djvu/114

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.
110
emili vilanova

da, — va respondre'l senyor Jaume.
 — ¿Es casada?... me'n alegro. Volía comprar un vestidet per una nena.
 — Donchs, tindrà qu'anar al carrer de la Boquería.
 — Sí que dèu haver fet bon casament...
 — Per ara...
 — Jo li dich que me'n alegro que ho hagi ensopegat, pobre noya. Escólti... no diu qu'era bordeta?
 — ¡Ansia al botavant! A sapiguer a Salamanca; ¿qu'us ho pregunto si sou borda vos? — cridà'l senyor Jaume incomodat.
 — Es que no'n só; ahont và aquest home!
 — Y donchs, ella tampoch: es la noya de casa.
 — Perdóni. —


* * *

 Passà molt temps y la Tristeta no els anava a veure. Prou ne parlavan ell y la Caterina a les hores de dinar, retrayent ses gracies, son bon gènit, y sobretot l'anyorament que'ls hi