Pàgina:Noveles (1906).djvu/131

127

tristeta

llibertat, atrafegada d'assí y d'allà ab lo cap baix, acompassat lo caminar y ceremoniós, com si cerquessen alguna cosa perduda; de sobte, esgratinyavan la terra tirant les potes enrera, trayent la brossa pel mateix indret per que no'ls hi anès cap bolva als ulls, y a cops de bech feyan la tría, regalantse'l pap y despreciant lo que no era de profit ò massa crú pel pahidor.
 Les criatures terrejavan, entretingudes fent montanyetes, ò poti-poti, obrint regueronets que després l'aygua no hi volía córrer, fonentse axís que li havían abocada. Les vehines aprofitavan lo sol qu'inundava tot lo carrer, estenent roba de blau de tina y camisetes ratllades en la fusta voladissa del balcó, en les cordes lligades entre les perxes y antenes de vora la porta ò les gelosíes. Allí's pentinavan fòra l'entrada y s'ajudavan a fer lo monyo de trucador; ensà apanyavan xarxes, sentades en cadires baxes, y'l mocador del cap tirat avant a modo de dosser per no enlluhernarse; una encenía foch en lo fogó manllevadís posat al mitx del carrer per regalar ab lo fum al barri