Pàgina:Noveles (1906).djvu/136

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.
132
emili vilanova

mulo, per que si'l meu marit s'ensopega a trobarlo, hi hà un desfet; jo ho haguera pagat y les mosses; a n'ell no li haguera dit rès; ab la cara solzament n'haguera tingut prou. Ja't dich, per que té un mirar que fereix, y quan no vol conversa ab una persona, sembla que'l desafíi ab los ulls.
 — Ben fet! abans les noyes no s'hi aficionessin, per que la voluntat costa de posar, y un cop posada, ¡ay Senyor! qu'es crú haver de desoblidar!
 — Nó, filla, nó; aviat varem estar enteses; «tu, gran, fòra de la porta; y l'altra, a dins; no hi teniu de guaytar per rès al carrer.»
 «¡Ave María, quína dòna!»
 «A dins! torno a dir, y la que'm repliqui, d'un cop de xinel-la l'estabornexo. Ahont van aquestes pochs modos...» Després, elles matexes, la que s'hi hagués casat, m'hauría malehit.
 — Y sí, per tot arreu feya'l mateix, diuen; allí ahont hi havía noyes, allí donava fondo, ab escuses del ball,... que per venir a convidarles,... després pera portar targetes,... un al-